Ronaldo, (¿Cristiano?)

Hola. Victor. Estic esperant la continuació del conte, del qual ja tinc més o menys algun indici, però no es fa palés en el blog. Potser hem passat massa temps sense vore'ns, aquest agost, entre els meus viatges de Myanmar i Pirineus. Ací t'envie una foto des de la breche de Roland, a vore si aquest setembre encara pugem a Tuque-roye i la fem ben grossa: una abraçada gran!

Día de oficina

Hoy, como Cromwell y Harry, no he salido de la oficina, atendiendo a unos y a otros, ordenando el trabajo de unos y de otros, escuchando a un conserje, organizando papeles con un administrativo, negociando el horario de las señoras de la limpieza, corrigiendo certificados erróneos para familias que solicitan una beca, explicándole a un carpintero qué taquillas tiene que reparar, pidiéndole a un pintor un presupuesto para que repare las juntas de las canales de la fachada de forma que no haya goteras, recogiendo dinero para regalar alguna cosa a tres compañeros que se jubilan y en fin, yo qué sé, alguna cosilla más.

¡Menos mal que no ha llamado nadie avisando de un asesinato!

Capítulo 1

A las 3 de la mañana el olor de una comisaría- maloliente, apestoso- llega a ser nauseabundo. Más apestoso se estaba allí cuando se junta el ruido de un teléfono en medio de una cabezadita.

Y el trabajo es insoportable, como por ejemplo ordenar las fichas de los últimos casos, que si solo son diez o veinte, se ordenan i se dejan; pero si ha pasado el listo de turno que se tropieza con los doscientos que hay, la diferencia es inmensa. Después de estar ordenándolos uno por uno según la fecha i el orden alfabético durante 2 horas, te sientes como una máquina de ordenar, uno por uno miras el nombre y otro por otro lo vas ordenando. Así hasta que pierdes la noción del tiempo y tu conciencia piensa sólo en mirar i ordenar.

A tu alrededor todo está oscuro y tú solo miras el papel, encerrado en medio de la noche en tu trabajo, cuando: RIIIING!!!! El sonido de un teléfono sonando hizo despertar a Harry de su lindo sueño despierto e hizo que sus papeles cayesen al suelo. Cromwell, el jefe de policía que parecía el único despierto en ese funeral de policías contestó el teléfono con su usual rapidez.

El sonido de aquel dichoso aparato despertó a todos y cada uno de los presentes, pues era muy extraña una llamada urgente a las tres de la mañana, así que todos permanecieron mirando a Cromwell mientras hablaba, esperando a que colgara el teléfono y dijera lo que había pasado.

Cuando hizo eso, colgó el teléfono y sin más dilación dijo:

-Ha habido un asesinato.

Todos se quedaron boquiabiertos y callados, mientras se alzaban y se ponían sombreros y chaquetas para salir, incluido Harry, que dejó los papeles tal y como se cayeron y salió a paso ligero junto con otros policías, casi mareado por el trabajo.

Arquitectura y forma física.

Estamos en forma desde las vacaciones de semana santa pasadas. Corremos con asiduidad, hacemos series de 5'+5'+5'+5': estamos que nos salimos. Vamos a la playa a correr por la orilla, vamos al río a correr sobre hierba, que son los dos circuitos más a mano que tienes en Valencia si es que quieres correr sobre terreno blando, que a ciertas edades ya no estamos para machacar las articulaciones.
Un dia, después de mirar el fútbol (por la tele), fuimos a ver (o a escuchar) un concierto de música medieval en el interior de la Lonja (de la Seda). Y decidimos ir caminando desde casa hasta la plaza del Mercado, que no es una plaza, ya que por delante del susodicho mercado y de la iglesia de los santos Juanes, pasa una calle. El mercado y la iglesia constituyen, junto con el edificio de la Lonja, posiblemente el conjunto más bonito de Valencia, arquitectónicamente hablando. Bueno, el caso es que escuchamos y vimos el concierto de Capella de Ministrers, y que después decidimos volver otra vez caminado a casa.
Así que, buena forma física!
PS: Ejem... entre caminata y caminata, cenorrio en la sidrería El Molinón.

Avorriment en vaga general

29/03/2012

Exacte, sí, ara estic pensant en alguna cosa interessant que estiga o que m´haja passat per escriure-la al blog, però no se m´ocorre res. Tan de bo així como així se m´ocorregera un argument interessant sobre música o una crítica curiosa sobre una pel·lícula, eixes pel·lículas que només veure-les et quedes callat, pensant en el que acabes de veure.

 Però avui és un dijous i estic en vaga, tranquil a casa. Y ja ho podría estar, perquè el dimarts tinc un examen molt difícil de matemátiques. Sí, exacte, volia posar alguna cosa interessant al bloc i la meua idea tan sols ha sigut l´examen. Potser que a ningú li interesse, però total, qui visita elartedelstriptease.blogspot.com.es? Quina persona hauria de tindre un grau d´avorriment tan elevat, per escriure al google això? Peró no, de veritat, a mi tampoc m´agrada que la cosa més interessant siga l´examen, si serveix de consolació, jo també m´estic avorrint.

Vacances, per fi.

Per fi, vacances. M'agraden les vacances de Setmana Santa i Pasqua. Així com al Nadal tot és horterisme i consumisme, la Setmana Santa és discreció i recolliment, silenci i sobrietat. A més a més, programen a la tele pel.lis de Setmana Santa, que són les bíbliques de tota la vida tan boniques: Ben Hur, Quo vadis, Los diez mandamientos... Igualment, així com durant les vacances d'estiu no es pot estar al carrer de la calor que fa, i no parem de suar, la Pasqua marca l'inici de la primavera, magnífic temps on la temperatura no molesta ni per alt ni per baix, fa no-res que han canviat l'hora, es fa de nit més tard i tot és alegria.
Així que ara soparem, i després de sopar anirem al Cabanyal a vore les processons de la Setmana Santa Marinera, que crec que fan unes de torxes i de silenci. Molt oportunes.
A vore si llig les vostres entrades!
Un bes,
Papà.

Ni jo ni ell

Tot va passar quan passejava tranquil.lament pel carrer. Quan de sobte, el vaig vore. Sorprés, vaig accelerar el meu pas i ell el seu, anàvem cara a cara. Ell sabia que era jo i jo sabia que era ell, aleshores, en topar-nos nas a nas, ens vam adonar que no érem ni   l´u ni l´altre.

Esperant

No cregues que m'estic passant el matí de festa musical i balladora, el cas és que tenia ganes de publicar una nova entrada per anar donant-li forma a aquest bloc, i m'abellia pujar una foto. La vaig fer el juny passat en la festa de final de curs, així que ja té uns mesos, i m'agrada pel contrast entre els estils de la ballarina i del guitarrista... diferències d'estil i d'edats, però units en un mateix espectacle. També m'agrada la mirada del guitarrista, que li diuen David, i que ara descansa i segueix atent el que fa la ballarina, que li diuen Layla i que interpreta un ball del seu país al compàs d'una música que des del bloc no es pot sentir, però es pot intuir.

En fi, que el que et deia ahir. Ens vorem a l'hora de dinar, i espere que t'animes a anar demà dissabte a vore una regata de barques de vela llatina a l'Albufera. No sé si anem a vore-la o a compertir-hi, però estaria molt bé que hi anàrem, perquè farà bon sol i podrem fer fotos i vídeos bonics per a després pujar-los al bloc i donar-ne notícia. Podem gaudir d'un bon matí. T'escric açò en un descans, me'n vaig ara a una nova reunió... espere l'hora d'acabar de treballar i de seure en una terrasseta a llegir el periòdic mentre arribes a casa. Un bes,

Papà.

Guerra de Successió

Carles II va morir sense descendència el 1705. En el seu testament no va constatar quín seria el rei d´Espanya. Van començar a haver partidaris de l´Arxiduc Carles d´Àustria, i aquest es dirigí a Barcelona per jurar els drets catalanas. Aleshores s´iniciaren disputes amb poblats de Castella que preferien el borbó Felip V com a rei. Així començà la Guerra de Successió, enfrontant austriacistes (Arxiduc Carles) i borbònics (Felip V).

L´arxiduc Carles comptava amb un exércit molt ben armat que netejà de borbons les terres aragoneses fins a arribar a Catalunya i fortificar Barcelona. Al seu torn, Felip V, viatjà de Lisboa en direcció al Mediterrani, amb aliats francesos. Aquestos, acompanyats per un capitá francés, Brosom, arribaren a Lleida, peró foren derrotats en la batalla de Molinar pels austriacistes, que a més, conquistaren i fortificaren Lleida. Potser la batalla del Molinar va ser de les més desastroses per a Felip V, que es va veure obligat a retornar fins a Madrid. Sofrí grans baixes de soldats propis i francessos, que es rendiren a l´arxiduc Carles.

 

Un nou dia.

Seguim investigant en aquest nou art del bloc. Supose que ara estàs fent l'examen d'Història, amb els segles XVI i XVII a Europa. Jo vinc de prendre café, i si m'apures em menjaré un plat de sobres de paella. Espere que et menges la carn que tens preparada a la nevera, i estaria bé que l'acompanyares amb l'humus que també hi ha: ja saps, és una mena de paté de cigrons.

Esta vesprada ens veurem cap a les 7 o les 8, i prepararem un bon soparet. Després, podem veure una pel.li.

Continuarem esbrinant el funcionament d'aquest mitjà, que ens serveix per a la redacció i per a l'aprenentatge amb l'alicient de la publicitat (vull dir, de la cosa "pública"). Estaria bé assabentar-se com podries tu entrar també a publicar pel teu compte, és a dir, que aquest fóra un bloc compartit, on cadascú té les seues claus d'accés i hi pot entrar i publicar quan li vinguera bé, de manera que no haguérem de dependre l'u de l'altre a l'hora d'escriure.

En fi, fill, sense més per ara, estic a punt d'entrar a classe per donar les notes de la 2a avaulació als meus alumnes de 2n, i després ja et dic, me'n vaig a dinar abans d'una reunió que crec que s'allargarà unes dues hores. Ja et telefonaré i t'avisaré del tren que agafe i per tant, de l'hora que arribe a casa.

Un bes,

Papà

Falles

Avui és 21 de Maig de 2012 i fa no res s´han acabat les falles. Per una part estic content perquè no m´agraden, però per l´altra, he de tornar a l´institut a començar el tercer trimestre, i sobretot, a fer la rutina de cada dia.

Avui m´he alçat més ràpid del que és normal, potser serà perquè al costat de la meua casa vivía la fallera major infantil, i al costat feien la despertà i m´he estat alçant cada dia a les huit i mitja.

Víctor.